Horaci Seguí, referència dels fotoperiodistes

Horaci Seguí, referència dels fotoperiodistes

“LA MASIA D’ARA NOMÉS ÉS UN HOTEL”

Un dels pares del fotoperiodisme actual a casa nostra. Atorgar aquesta categoria de “pare” a Horacio Seguí és anar més enllà de la seva professió: els mestres que van iniciar el recorregut en aquest ofici de la comunicació també van ser persones molt properes, fins i tot, grans amics dels jugadors i entrenadors del Barça. Amb Seguí mirem el passat per entendre el present del club.

– Pregunta bàsica: com està el fotoperiodisme d’ara?

H: Desapareixent. Les màquines han evolucionat molt però més enllà de la tecnologia, el gran problema és que no s’ha reivindicat la feina del fotoperiodista. Julián Mir, director del Dicen ja deia que un diari sense fotografies no es pot vendre i tenia raó. Però si no està el punt de vista del periodista on quedarà la imatge per ella mateixa?

– Vostè va ser un dels qui va reivindicar precisament aquesta feina…

H: Em van negar el carnet de periodista i als fotògrafs no ens feia cas ningú, tampoc sortien els nostres noms i vaig decidir que era important reclamar els drets d’autor. Per això vaig organitzar una plantada coincidint amb un Barça-Madrid, ens van fer cas i el mateix any, el BOE ja va incloure la categoria d’informadors gràfics de premsa. Si no recordo malament va ser l’any 1987 i vaig deixar la càmera a un empleat perquè ens fes la fotografia de la nostra reivindicació.

Foto Seguí

– Abans, començant pels estudis, tot estava menys burocratitzat o reglamentat.

H: Vaig estar 17 anys treballant de conserge, el “botones” del Banc Hispano americà. Em va començar a interessar la fotografia i vaig començar a fer experiments a la mateixa tauleta de nit de l’habitació de matrimoni que ens havíem muntat quan em vaig casar.

– Autodidacta…

H: I independent. He arribat a col·laborar en 22 revistes i diaris diferents a la vegada i he estat el fundador del Sindicat de Periodistes. Mai he volgut firmar cap contracte amb cap diari, d’aquesta manera sempre he fet el que he volgut i mai m’he sotmès a cap poder.

– Deu haver viscut de tot…

H: Les meves dues passions són la música i l’esport i ho he traslladat a la meva professió. He portat jo solet a Tom Jones a la plaça del Sol de Gràcia, només volia que l’acompanyés jo. I a Charles Aznavour el vaig passejar per tota Barcelona la primera vegada que va venir.

– No em parla del món del futbol.

H: Què vols que et digui? Els hem fet massa publicitat que mai he cobrat. Tot ha crescut massa de pressa i les relacions dels periodistes amb els jugadors d’ara són molt diferents de quan jo treballava.

– Vostè que en sap i ha vist el pas del temps del Barça, com el veu?

H: La Masia, que és el que em dol més, cada dia està més abandonada. Exàctament es de fa 11 anys, ara és un hotel. Recordo conèixer a Samitier a la cafeteria de l’antiga Masia i d’altres grans jugadors que han donat entitat a aquest club. Per mi, una figura del futbol encara més important que Samitier és Alcántara. També hi havia Ramon Busquets, l’home orquestra…

– Quants records!

H: I Kubala que jugava amb tothom, també amb periodistes. Recordo un reportatge que li vaig fer a la seva casa de Pedralbes on vaig conèixer els seus nanos. Ell no volia ser jugador de futbol, somiava en ser boxejador. Però se li donava bé tots els esports i al final, pels camins de la vida, va acabar fent xuts a una piota.

– Tenint davant a la història viva del Barça, anem als inicis: Gamper.

H: No el vaig arribar a conèixer però sí al seu fill amb qui guardo molts records. Em jugo el clatell que molts de la directiva actual no saben on està el carrer Gamper a Barcelona. Jo sí i de fet guardo una especial relació amb ell: la nomenclatura que es va penjar durant la Segona República va desaparèixer i encara, a dia d’avui, estic buscant-la ja que crec que és una peça única de la història blaugrana. He parlat amb familiars de Gamper que viuen a Girona, Sant Cugat i Andorra. També he recorregut algunes administracions i ningú en sap res. Cal fer justícia amb les petites coses que marquen el llegat de Gamper: el van desterrar de Catalunya, li van treure tot i es va acabar suïcidant.

– Vostè sempre ha anat més enllà de la fotografia…

H: La clau de l’èxit és que sempre m’he mirat les persones que retrato de forma humana, he investigat i el que pel carrer us sembla una tonteria, per mi és un moment únic. La fotografia sempre et dirà la veritat, sempre que no pateixi cap retoc, es clar…

Laura Carbó

No Comments

Post A Comment